DE QUÈ PARLEM QUAN PARLEM DEL QUE PARLEM

Un escoli i una reflexió sorgides a ran del darrer Fòrum d’Indigestió, seguides d’una altra reflexió sorgida de moltes altres coses:

1) Enmig de nebuloses teixides a les alçades de la Cultura, Miquel Morey ens proporciona la possibilitat de baixar uns quants graons i pensar sobre coses minúscules amb majúscules repercussions. La gent, en termes globals, no sap llegir. Es tracta d’un analfabetisme funcional. Molt funcional, perquè en el fons acompleix una funció: només cal mirar al nostre voltant. Però aquesta qüestió la deixo per a futures converses en veu alta: al cap i a la fí, si vostè està llegint això i creu entendre el que s’hi diu, poc tenim a parlar. Hem d’assumir que, per als que presumim de llegir (i no diguem d’escriure), això de que hi hagi tanta gent analfabeta ens sembla quelcom semblant al fet que hi hagi gent del Reial Madrid o gent a qui li agradi Dire Straits: sabem que existeixen, però no podem (o no volem) entendre per què.

2) Un altre (aparent) cul-de-sac és la qüestió sobre això de la “cultura”. En parlem com si es tractés d’una mena d’eina, d’un recurs singular que aplega un conjunt de professionals amb capacitat per a incidir en els mecanismes que regulen la realitat. Donant per bona aquesta definició, arribem a preguntar-nos si aquesta eina està massa domesticada. Passem hores discutint sobre el sí i sobre el no, fins que algú (Victor Nubla, si necessiten un culpable) creu necessari recular una mica, prendre distància i, davant del fet que ningú es pregunta quí és l’ensinistrador de tot plegat, anunciar l’apocalipsi: la cultura no està domesticada perquè la cultura és la domesticació. La codificació de les anomalies salvatges destinada a construir allò que anomenem civilització i tots els discursos i enunciats que permeten legitimar-ne els diversos moviments i estratègies. Preguntar-se per la cultura domesticada és com preguntar-se per fer trampes al joc: és el joc mateix el que genera les seves trampes, de la mateixa manera que és la mateixa cultura la que genera els seus propis animals domèstics.

Podríem en tot cas parlar d’art, sense ànims de semblar presumptuosos (potser hi ha alguna mena de pànic a la presumpció en això d’emprar el concepte de cultura de manera tan generosa: pensarem potser que això de l’art sóna massa gratuït i benestant en èpoques de crisi?). En aquest terreny segurament les preguntes sobre la domesticació resulten més nodridores. Al cap i a la fí, quan l’art s’erigeix o vol erigir-se com a vector d’emancipació, acostuma a tenir en la cultura a una de les seves víctimes predilectes. Dadà violentava la cultura, el futurisme violentava la cultura, el punk (sí, sí, el punk) violentava la cultura. L’art és una línia de fuga que reinterpreta l’ecosistema cultural, destensant la corretja que manté lligat el gest feréstec i que dóna un cert camp per córrer a les coses anòmales. La cultura planteja solucions; l’art genera problemes. I això és, en el fons, el gèrmen del pensament.

3) En relació amb l’anterior, tot i que des d’una perspectiva més aviat enlairada, i no sabria si dir-ne fins i tot irònica: s’ens diu que la cultura és un factor imprescindible per a poder superar la (o les) crisi(s). Caldria potser matisar l’enunciat: es tracta en tot cas de dir que la cultura permet sobreviure en la crisi. Entre d’altres coses perquè allò que anomenem “política cultural” és part consubstancial de la crisi (al cap i a la fí genera els discursos que permeten legitimar els mecanismes de terra cremada, i és la política cultural la que genera l’analfabetisme que permet al sistema anar fent tranquil·lament, gronxant-se en la seva inèrcia), i perquè s’expressa en els mateixos termes en què ho fa aquella mena d’espectre que encara a hores d’ara considerem una mena de déu del caos lovecraftià: el mercat. Ara la cultura treballa sobre la base de sectors estratègics, promou holdings i clusters i pensa estructures llarg plaç marcades per l’eficiència.

Vaja.

Bé, en certa forma ja és això: no pretendrem que la cultura en majúscules es manifesti al·liena a l’aiguabarreig conceptual i metodològic que ella mateixa ha contribuït a assentar, ni tampoc serem tan ingenus de creure que, en èpoques de crisi, devalli a ran de terra i postuli la necessitat de pensar i d’actuar en i a partir de les coses menors. Al final de tot aquest recorregut hi ha, em temo, una constatació encara més terrible: no hi ha una crisi. Hi ha, en tot cas, un violentíssim reajustament del sistema. La crisi arribaria, en tot cas, quan alguna actitut o moviment derivats d’allò que anomenem cultura es desempeltés de la cadena de muntatge i actués, amb la precisa martellada d’un rellotger, en les petites articulacions que serien el preàmbul d’un veritable procés d’emancipació. La crisi seria un rizoma d’estratègies micrològiques: permetre que la gent pogués entendre allò que suposadament llegeix o fes allò que considera necessari, i no pas oportú. Per exemple. Arribat el cas, no creguin pas que la cultura de les altes esferes parlaria però de crisi: seria en tot cas una revolta. I llavors, la cultura desplegaria tota la resta d’assoliments que la caracteritzen com a llevadora de la civilització. No pas Pa i Circ, sinó Pànic i Tancs.

Anuncios

Una respuesta a “DE QUÈ PARLEM QUAN PARLEM DEL QUE PARLEM

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s