Sobre el fer; paraules, coses i accions

Lucio Fontana; Concetto spaziale, 1968
“Pensar es, pues, interrumpir el sentido común, agujerear la realidad, destruir el manto de obviedad que la protege, en definitiva, abrir espacios de vida. En tanto que gesto radical es una actividad práctica…” (Santiago López-Petit)

(dedicat a OAA)

D’una banda sembla que hi ha les paraules. Instàncies mol·leculars que presenten la curiosa tendència a encadenar-se aportant proteïnes al més aviat famèlic cos d’allò social. Però el problema sembla ser que aquest cos pateix algun tipus d’atròfia tiroidea que l’empeny a cremar amb gran celeritat tot aquest aparell nodridor. Sotmés a un excés d’activitat, el seu metabolisme sovint no encerta a mesurar el dispendi energètic i cau en l’entropia. Es dil·lueix en un marasme brumós que esdevé un marc incomparable per a la proliferació de les infeccions especulatives, generalment traduïdes en simptomatologies de paràlisi i fins i tot casos de regressió.

De l’altra tenim les coses. Aquestes acostumen a residir en els espais exteriors a les paraules i actuen com somatització dels processos anteriorment citats. En casos d’estudi psicoanalític se les coneix també com a sublimacions, i en els extrems d’aquests casos, com a fetitxes. També s’els escau la denominació d’objectes, per bé que els quadres infecciosos tendeixen a generar confusió al respecte i hom arriba a l’extrem de no tenir molt clar si l’objecte és allò que té al davant o per contra és ell mateix. Generalment a les coses se les diu pel seu nom, però darrerament les paraules semblen reàcies a designar una altra cosa que no sigui la fantasmagoría patológica que s’amaga al revers atrofiat de la seva pròpia buidor. El lingüista Austin va esforçar-se en demostrar que es podien fer coses amb les paraules, i Foucault també va afegir-se a la taxonomia de l’assumpte, per bé que amb un prospecte que presentava nombrosos i perllongats efectes secundaris.

Ara ens trobem en un context en què la interrelació entre unes i altres sembla força complicada. Perquè les paraules se les endú el vent i perquè les coses semblen refugiades al seu propi estat inamovible.

Cal cercar un catal·litzador. Un agent enzimàtic que promogui la interconnexió del llenguatge i de les coses. Potser quelcom tan simple com la transitivitat del verb. El fer. Cal escampar la convicció de que la possibilitat de tot plegat passa per l’efectuació i l’afectació. Per la generació de situacions. Es a dir, de l’acció. Cal actuar. Cal promoure les pràctiques actives, accionionadores. És per això que, a dia d’avui, em declaro fermament partidari del fàrmac de la performativitat. Es provable que de fet ja ho fos, però, essent conseqüents amb el que aquí s’escriu, considero de justícia fer que la paraula actuï i participar d’una espai en què passin coses. Encara que siguin aquestes. Encara que sigui tan sols (tan sols?) posar les mol·lècules per escrit.

Perquè en el fons, la supervivència rau en el procés. En el procés en què paraules i coses s’esvaeixen en la seva justa mesura i conformen el moviment, creatiu i disensiu, del sentit.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s