Del vertígen i l’entusiasme

Art-roscòpia d’una situació limítrof

El segle XX va ser un període marcat pel vertígen. Entenguem el vertígen com una mena de passeig, entre temible i seductor, pels foravials de la nostra relació amb el món, en què s’experimenta aquest límit com una situació de fractura de la que s’en desprèn una consegüent descàrrega d’adrenalina. La vivència vertiginosa dels límits és eminentment energètica, i gran part de la seva potencialitat rau en la capacitat que es tingui d’exercir un cert control, o modulació, d’aquesta experiència. És a dir, no de precipitar-se directament al buit. El factor de risc que es deriva d’aquest vertígen té un component eminentment creatiu; d’ell en sorgeixen algunes de les formulacions més agoserades i productives pel que fa a la possible transformació de les nostres relacions amb les coses. El segle XX va experimentar fractures d’avast molt divers (guerres, amenaces latents, esfondraments sistèmics…) i certament vertiginoses. La percepció de que s’estava flirtejant amb el límit era més que constatable. I gens paradoxalment, aquest vertígen desembocava en sobrecàrregues energètiques, en disrupcions adrenalíniques que van contribuir decisivament en el sorgiment d’algunes de les pràctiques culturals més decisives pel que fa a la producció de nous espais de sentit. Va ser el vertígen del període d’entreguerres que va permetre l’entusiasme de les avantguardes, així com el vertígen experimentat en les diverses fases de desmembrament dels metarrelats moderns i de les estructures de conformació del mapa global (descolonitzacions, crisis de certs models productius, edificació i caiguda del teló d’acer) va donar lloc a entusiastes aventures del pensament i de la pràctica social (situacionisme, postestructuralisme, certa forma d’entendre allò postmodern). La clau per a valorar els efectes de tots aquests fenòmens exploratoris és més o menys sempre la mateixa: l’aventura del límit i la modulació del vertígen. Senderisme pels barrancs, però també surf, trips psicodèl·lics… En aquests estadis membranosos l’entusiasme vertiginós empeny a desplegar imaginaris impensats fins llavors, dibuixar hipòtesis i amb elles espais de possibilitat difícils de generar en situacions diguem-ne estables.

El segle XXI ja és tota una altra història. Va començar amb el fracàs de la darrera gran profecia vertiginosa del segle anterior (el ja gairebé oblidat efecte 2000), a la que va succeïr la implosió global de pànic fruit dels fets de l’11-s. Des de llavors, la història recent sembla haver perdut l’entusiasme respecte a sí mateixa. En part això es deu a la instrumentalització massiva d’aquest pànic del que parlàvem: la instauració d’un nou metarrelat (i per tant en aquest sentit d’un mecanisme regressiu) que podríem anomenar “l’amenaça permanent de l’abisme”. Ara ja no es tracta de la possibilitat vertiginosa d’experimentar el límit, sino de l’advertència de que ja no queda cap límit més, i que en tot cas el darrer horitzó limítrof que podem plantejar-nos és l’abisme definitiu rera el qual s’obre la insondable extinció col·lectiva. Va ser així durant els anys en què es va instrumentalitzar el fenòmen del terrorisme global, i ho és ara amb la instrumental·lització de la crisi sistèmica. S’ha arribat a un punt en què es descarta qualsevol experiment entusiasta en base a un estat de coses diguem-ne irreversible. “No ens queda més remei”, “si no fem això ens anem tots a fer punyetes”, “no tenim altra opció”, “l’alternativa és el desastre absolut”. Etc. Ens és censurat el vertígen perquè només existeix allò consumat o, a l’altre extrem, la caiguda lliure. Som una cèl·lula malalta a la que s’ha extirpat la membrana, i que o bé es reclou en el seu nucli o bé es vessa a l’exterior sense possibilitat de retrobar-se a sí mateixa mai més.

Això explica que gran part de l’aventura artística i intel·lectual produïda en aquest període sigui vista i en certa manera viscuda desde la prudència de qui no vol arriscar-se a potinejar aquest darrer límit del que s’ens parla. Que els fenòmens de resistència hagin estat (com a mínim fins a ben poc) articulats a partir d’un espectre energètic de baixa intensitat i que l’art, en la seva gran majoria, s’hagi reclòs en una mena d’autarquia masturbatòria, com qui decideix viure i re-viure les seves mitologies personals entre les parets del seu refugi anti-tot. És possible (i extremadament desitjable) que la caiguda del vel de Maya que semblem estar experimentant tots plegats (en major o menor grau, amb major o menor cel·leritat) ens permeti re-descobrir la geografia de la nostra realitat humana. Que deixem d’abraçar-nos a la teoria de que el món s’ha simplificat fins al punt que només en queda una superfície plana i un enorme abisme instal·lat a l’horitzó, la frontissa entre els quals resulta inabordable. Aquest és el recés indispensable per a que tornem a produir i a otorgar sentit a les coses a partir de l’entusiasme vertiginós, en què la por queda compensada per una enèrgica expectativa de tot allò possible. I en base a això, tornar a assumir riscos revoltats.

Anuncios

Una respuesta a “Del vertígen i l’entusiasme

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s