Invocatòria profunda

Diada Primordial

Diada Primordial

(Introducció a l’assumpte d’Arkhaïsme Bagot, oferta en audiència pública al Cafè del Cercle de Girona, 15/XII/12)

Benvolgudes presències d’ànim:

convindran amb mí que les coses s’ens estan complicant. A hores d’ara aixequem el cap i una fetor obscura s’empelta a les nostres conviccions, transformant-les en preludis d’històries ombrívoles encara per esdevenir. Podria estendre’m aquí en consideracions sobre la runa que s’obre pas entre les falses lluentors del nostre món, sobre l’abusiu ús de les conjunctures en el desplegament del desastre material o senzillament en el fet de que cada cop estem més convençuts d’haver arrelat equivocadament, duts per traidores ventoleres, en una realitat que no ens pertoca.

He triat aquest magne auditori i aquest no menys magna ocasió per a compartir amb tots vostès l’experiència d’un ordre de les coses que s’esfondra i, al mateix temps, oferir-los la possibilitat de conviure en l’albir d’un futur ignot. Un futur que de fet prové d’un passat atàvic, d’un substrat antiquíssim que forma part consubstancial del patrimoni català abans i tot de que això anomenat Catalunya existís. de fer-los partíceps, en definitiva, d’una revel·lació el contingut de la qual ha romàs soterrada durant segles, milenis m’atreviria a dir, i que molts d’altres aspiren a fer seva.

S’han preguntat, potser, si existeixen d’altres raons, raons ocultes i secretíssimes, que siguin la clau de pas a través de la qual explicar aquesta corrúa d’expolis, exfol·liacions, usurpacions, descrèdits, conxorxes, malestrucs, improperis, faiçons receloses, disbarats hispànics i malevolies rocambolesques de què aquest país és víctima d’un temps ençà? Potser són dels que creuen que tot rau en la simple i plana justificació dinerària, en la burda positivitat de la matèria ignífuga? De debó es conformen amb pensar que tot plegat es deu a una concatenació de manies i enveges que tenen el seu Primer Motor Immòbil en la pela, la pela llimonera, la usura amb to de sèpia i l’embarbussament d’un parell de pronoms febles?

Senyors, crec arribat el moment de fer caure aquest sortilegi saldós i anar, amb esperit d’emprenedoria, fins al moll de l’òs. Perquè, estimat públic, el motiu real i terrible pel qual Catalunya és ara mateix l’ase dels cops des d’una perspectiva ontològica, radicalment metafísica, és en sí mateix també radicalment metafísic. Alguna cosa de certa hi ha en la sospita de que els catalans amaguem alguna cosa a la resta dels mortals. Més enllà de la recepta de la Ratafia o de la veritable estructura mental de Cambó, Catalunya transporta amb ella la remor d’una veritat tant oculta com les balances fiscals. I ens cal assumir que la resta no descansarà fins que ens hagin desposseït de l’exclusiva d’aquesta veritat o fins que nosaltres mateixos ens atrevim a materialitzar el destí que ens ha estat encomenat.

I aquesta veritat és una i simple com un temple: Catalunya, aquí, on la veuen, amaga el camí i la fòrmula per a l’adveniment d’un nou ordre còsmic. La consigna per a l’escatologia definitiva. El sortilegi a través del qual es farà real quelcom que, en d’altres ments, no ha passat mai de somnieig  terrorífic. Oblidin Alister Crowley, oblidin Lovecraft: la clau de la més terrible mitologia primordial es troba a casa nostra. I nostra és la responsabilitat de permetre que s’avingui a fer-se real. El preu a pagar per aquest privilegi és, senzillament… la fí del món conegut, sobre les runes del qual s’erigirá un nou ordre en què no serà necessari que ho tinguem tot pagat, perquè no quedarà res per pagar. Catalunya, en aquesta hora baixa, serà primordial o no serà.

No creguin pas que això és fruit d’una ment entortolligada en la creació de miratges escàpols. No me ni ens hem begut l’enteniment: aquest pais descansa sobre el rau-rau d’una dimensió altra amb la que hem estat sempre convivint, que ens ha erigit com a darrer vèrtex de la fràgil membrana que separa la rutina diària de la paüra còsmica. Nosaltres som, en definitiva, el país al llindar. El principat-frontissa, el darrer esguard d’un noümen monstruós que espera el moment en què despertar. Senyores i senyors, és el moment d’obrir els ulls i abraçar la joiosa evidència de què hem estat silenciosos guardians des de que el món és món: abans de tot, va regnar el caos. I ara és el moment d’alliberar aquest caos del que hem estat empeltats durant tota la nostra història.

Creuen que aquesta història es limita al que ens han ensenyat sempre? Creuen que tot l’esplendor del que hem estat partíceps es redueix les escabetxines almogàvers, els llinatges de Peres i Jaumes i la pugna pel Sincotrò? Que la nostra antigor més profunda subjau al que consignen els llibres? Durant molt de temps així es va creure, però al tombant del segle XX algunes ments preclares d’aquest país, des de posicionaments diversos i en alguns casos fins i tot oposats, van incòrrer en la mateixa intuició. La intuició de que aquí hi havia molt més que gat amagat. O si no, pensin per un moment:

-De debó creuen que un arquitecte addicte al làudan i posseït per imatges i aparicions de natures embogides i amfibis gegants va limitar-se a fer de la seva obra una simple mostra decorativa per a solaç distracció de burgesos? Pensen realment que exemples com aquest apunten només al trist món quotidià que l’ha vist créixer?

-Són capaços d’assumir que un filòsof de Martorell (casualment molt coneixedor de l’obra de l’anterior) s’arriscaria a dissenyar tota una ontologia i una praxi religiosa ESTRICTAMENT CATALANA a risc de ser víctima d’estirabots incrèduls si no fos perquè estava completament convençut de que la seva crida es dirigia veritablement a un inèdit més enllà?

-No troben bastant casual que un glossador noucentista, aparentment tan allunyat d’aquestes suposades fantasies, es rendís a l’evidència i acabés proclamant la seva afil·liació a un concepte de Renaixença que sens dubte tenia uns confins i uns plans molt més ambiciosos que la mera higiene terrenal d’aquest llogarret?

-I, en darrera instància, no els sembla extremadament estranya la profusió de vocals neutres, contraccions, geminacions i apòstrofs que atresora la nostra llengua? No els produeix la sospita de que no ha estat dissenyada per a oïdes humanes? De que en realitat sembla ben bé d’un altre planeta?

Senyores i senyors, allò d’obrir la capsa dels trons s’ens queda curt. La capsa de Pandora fa musiqueta de classe mitja i el setè segell queda reduït a estampeta per a entregar juntament amb la Carta als Reis. Deixin-me que els presenti i els obsequïi amb el rerefons tel·lúric que s’amaga a la foscor còsmica del nostre país i als barrancs insondables de la seva llengua prohibida.

Amb tots vostès, l’epopeia catastròfica del Necro Nom i Có.

Així, amb accent tancat a la darrera “o”.

Quadre sinòptic d'una més que malèvola fonètica

Quadre sinòptic d’una més que malèvola fonètica

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s