¡…y fui y era un poema, tú!

Registre d'una situació d'extrema emergència del Logos (Atenes, juliol 2012)

Registre d’una situació d’extrema emergència del Logos (Atenes, juliol 2012)

Aquest pamflet d’urgència va ser escrit amb motiu de la penúltima edició del Festival Barcelona Poesia i publicat a El Periòdico en data incerta. Com que les coses publicades en un mitjà diari son vistes de manera diferent a quan apareixen en entorns més intempestius, he cregut oportú reproduir-lo. És llarg però prim, així que entra prou bé.

Això del pensar fa de mal pensar. En aquest punt sembla que hi estem tots d’acord. Resulta molt més senzill, en tot cas, dir que sí, que ja  hi estem pensant, i a continuació, sense pensar-nos-ho dues vegades, seguir furgant-nos els mitjons a la recerca d’aquell plec traidor que ens roça el tormell cada vegada que ens calcem les sabates per anar
allà on ens han dit que havíem d’anar. La gronxada de la inèrcia és un caramel de gust prou conegut, que hom pot anar passejant d’una banda a l’altra de les galtes provocant la salivera necessària per a escopir els pensaments que no es poden empassar gorja avall. O, encara pitjor, aquells que no volem que grimpin fins al cervell. Tots sabem que els pensaments inoportuns que s’hostatgen al refugi cere(bèlic) no fan més que sotmetre’ns al desconcert. i ens impedeixen pensar allò realment útil, és a dir, el pensar que fa de bon pensar, que bé a ser pensar-s`ho abans, no fos cas que.

Per tant, davant d’això, proposem no pas parar-nos a pensar, sinó al contrari, escometre una giragonça rera l’altra, sacsejar les fondalades del cervell, raspar-ne les crostes i convertir aquest crani balb en una cavitat girada respecte sí mateixa, mirant-se de fit a fit de dins cap a fora i de fora cap a dins. El cervell és el caos i el caos no fa pensar, sinó que, senzillament, pensa. Els bonics conceptes, els aforismes que creixen empeltats a les lloses de marbre amb la mateixa bona intenció amb què la mort mateixa ens aparta del món abans no la fem grossa, no formen part d’aquest cervell. Són crides a l’ordre i, com a tals, no pensen, sinó que indueixen a dir que ja hi estem pensant, en això o en allò. El pensament és una cosa molt seriosa i al mateix temps terriblement humorística: és un quelcom que és a punt d’emergir i un moviment interromput just en el moment en què creiem que. Un lapsus, un interruptus, i no pas un cogitatio.

Llavors, arribats a aquest punt que, essent justos, és qualsevol dels punts per aquí esparsos, quin espai se li pot atribuir a la poesia? És a dir: què té a veure la poesia amb el fet de pensar? Amb un primer cop d’ull la cosa sembla clara com l’aigua estagnada: el poema diu alguna cosa, i si l’entenem, es produeix el miracle dels pans de motlle i el vi de garrafó: guaita, aquí tenim el pensament, estés damunt la taula. Tot aclarit, ja podem tornar a tibar-nos dels mitjons. Provablement n’hi haurà molts que sentiran el formigueig de la comoditat amb aquest estat de coses. Però n’hi ha que es llevaren abans d’hora de la llitera dels electrodes, en el moment desafortunat en què la descàrrega no assolia la solució final i només aconseguia inserir un reguitzell d’espurnes revoltades aquí i allà. Espurnes que provoquen el capgirament no euclidià del crani, tal i com succeeix als malvats superdolents a qui un desafortunat incident fa passar de bonhomiosos entomòlegs a perversos desquiciats dotats de poders infumables. Com ara esborrar la seva presència amb un sol cop de mot, lliscar per les junctures dels murs d’un banc central enduent-se els futlletons de propaganda o provocar el desconcert mortal entre les forces de seguretat emprant únicament una gesticulació nerviosa. Així les coses, aquests energúmens gaudeixen trastocant les frontisses de la realitat just abans que aquesta s’hagi constituït com a tal. Trencant el motlle abans que res esdevingui sòlid i recomposar-ne les peces seguint uns criteris que podríem anomenar “estranys”. Si el pensament és una potència, un quasi-ser, la possibilitat mitjanament esvaïda de quelcom, i només així permet allò que creiem tant habitual com és el pensar, podem arribar a la quasi-conclusió de que pensar és la prefiguració d’alguna cosa que, de fet, no arriba a ser mai del tot. L’urgència d’un impromptu, el festeig en el fangar lluny de pare i mare, la divagació esquizofrènica que trenca ara per un carrer ara per l’altra amb l’únic objectiu de que cap objectiu el destrïi de la possibilitat d’un glop d’aire en plena cara. O sigui, que això del pensar és en el fons un desori, força lluny de l’ordre i del comandament, poc emparentat amb el poder, entès com s’entén avui en dia. Un grup d’intel·lectuals del cauxtú deien ja fa temps que la potència sense control no serveix de res. Però, és clar, una cosa és donar forma al caos i una altra de molt diferent gravar-hi les empremptes necessàries per a decidir quina haurà de ser la seva velocitat de propagació, punt de frenada i moment just en què respectarà les normes bàsiques del civisme. La poesia cau ben bé de la mateixa banda d’aquest baliga-balaga de pensament desfermat abans d’assolir aquella majoria d’edat que li permet votar per qui li digui quan ha de callar. El poema és en certa manera el grau zero del llenguatge, la seva ufanosa inconsistència, sigui per excés o per defecte. L’esgarip mutant que prové d’una gestació peculiar d’aquelles que fan arquejar les celles als facultatius quan hi passegen les seves ulleres ecogràfiques per damunt. Abans de ser una pedra, el llenguatge té la possibilitat de ser un toll de magma candent. Abans de ser una cosa, el llenguatge té la possibilitat de ser un poema. I, seguint amb aquesta cadència, diríem que el pensament, abans de ser una presó, té la possibilitat de ser poesia.

Però cal ser ràpid. Més ràpid que hom mateix, fins i tot. Tota forma de procedir duu la llavor d’una tendència neuròtica, un pecat original freudià que insistirà en convertir el seu teatre de símbols en un aiguabarreig de sang i frustracions bilioses. Si no actuem amb la cel·leritat d’un vector embogit, si no ens afanyem a donar-nos a la fuga de nosaltres mateixos abans que el mateix de nosaltres ens trobi, malament rai. Hem de procurar fer i esdevenir abans que arribem a ser. L’arrodoniment d’aquest darrer estadi és difícil d’esquivar quan hom es veu atrapat a les seves inacabables rotondes, per tant l’única alternativa és prendre la drecera del camp a través i dels foravials abans no sigui massa tard, que acostuma a ser sempre. La poesia, l’acte poètic, té molt a veure amb aquesta divagació asilvestrada pels esborancs del camí cimentat. Una geografia sense historicitat es desplega allà on sembla esfilaguersar-se la fí del món, o, més ben dit, el món no originat, el talking no head. El doll, l’escriptura feta laberint dibuixat damunt el desert esperant que a cada esbufegada canvïi el sentit de la desorientació i s’amplïin les possibilitats de la pèrdua irreparable. Del senderi, del sintagma i dels mitjons. Fer-se menor d’edat i deixar un rastre translúcid.

Si a aquestes alçades encara no ha quedat prou clara la relació entre el pensar i el poetitzar, segurament podrem respirar tranquils i considerar que cap dels dos han estat malmesos. Perquè, no ens enganyem, tot plegat no deixa de ser un misteri i un acte sagrat. Em diran que la sacralització té molt de posada en escena color gris merenga amb llums lletoses i cadències regulars, de circumloquis en llatí donant l’espatlla a la brisa marina i de cubs blancs plens de draps penjant de les parets. I jo els diré que això no té res de sagrat: que la canonització arriba amb la mort sovint en vida i després de curoses contencions; el sagrat, en canvi, implosiona quan la vida encara no s’ha fet gaire la idea de sí mateixa i la fa garlar pels esquinços de la pell encara tendra. És llavors, en l’hora baixa un pèl tenebrosa, quan resulta més excitant surfejar damunt les onades o perdre’s pel bosc. Fet i fet, el pensament i la poesia emergeixen precisament llavors, quan hom encara no se n’ha fet gaire la idea de res. El que vingui després, si ho volen, podrem anomenar-lo política.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s