Fenomenologia del festival

Moment de galvanització de la consciència a l'escenari absolut

Moment de galvanització de la consciència a l’escenari absolut

(Article originàriament aparegut a Nativa, novembre del 2011)

Hi hagué un temps en què el pas d’aquest i de tot el que l’envoltava i el bastia a petita i a gran escala venia configurat per mitjà de dispositius que podríem anomenar immanents: èpoques de collita derivades del clima i de les particulars geografies, períodes de disbauxa generats per contextos d’escassetat material o d’anarquia política, cicles de decadència i regeneració estretament lligats amb la fertilitat del territori i de determinats relats mítics. El temps es constituïa per mitjà d’una narrativitat en què el factor fonamental era el simbolisme i la seva traducció material en una cosa encara difosa que després els estudiosos anomenarien cultura. I el temps era reconeixible en tant que context d’un o de diversos relats amb els que mantenia una relació de mútua correspondència i de propietat.

Arrenco amb aquesta pueril temptativa d’antropologia perquè percebo que, d’un temps ençà, i molt especialment en aquesta ciutat, el temps ja només resulta representable i narrable en tant que substrat sobre el que s’edifica el gran relat cultural de finals del segle XX i principis del XXI. És a dir, el Festival. El Festival, així, amb majúscules, com a primer motor gens immòbil (o potser sí?), com a meta-circumstància. Com a Causa Sui. El Festival -que no oblidem, prové de festa, i aquesta en principi prové d’algun factor que la provoca, per molt particular i arbitrari que pugui semblar- ha acabat esdevenint alguna cosa semblant a un esperit hegelià que es manifesta en el decurs dels anys, estació rera estació, mes rera mes, cercant la seva pròpia auto-realització a partir de fenòmens concrets (que podem anomenar festivals en minúscules) i que, com successives edats d’aquesta nova humanitat potser no tan líquida i sí més gasosa, construeix el nou relat del nou temps i de la nova història.

Perquè si abans el festival era un fenòmen acotat a un determinat moment de l’any, associat un determinat concepte d’oci un pèl asilvestrat i que servia com a ritual dionisíac per mitjà del qual qui hi assistia creia entrar en comunió amb alguna mena de realitat al marge de l’establert (de l’artista-mite a l’escapada lisèrgica o ambdós inclosos) o fins i tot hi creia trobar el gèrmen d’un cert contestatarisme, la situació es ara ben diferent. No hi ha mes de l’any sense un festival a Barcelona. No hi ha de fet setmana de l’any sense un festival a Barcelona. Festivals de curtmetratges, de llargmetratges, de metratges sense identificar, festivals dedicats a Àsia, a Amèrica, a Kuala Lumpur o al Vaticà (què ha estat si no la visita Papal?). Festivals sobre literatures minoritàries, majoritàries, inexistents, subterrànies, volàtils, majestàtiques. Festivals de totes les permutacions musicals possibles. Festivals d’arts escèniques que es duen a terme a l’escena i a qualsevol altre lloc que no sigui una escena. En definitiva, cada moment de l’any resulta identificable per la forma en com el Festival Absolut s’hi ha dipositat sota una aparença o una altra: la segona quinzena del mes de novembre? sí, exacte, és quan es duu a terme el festival de x, que serà seguit pel festival de y en què els afeccionats podran ja escalfar motors per a l’adveniment del festival de z (amb alguna sorpresa convidada dels festivals de x i de z, potser). El temps és només el relat del Festival desplegant-se a sí mateix.

I, a ran d’això, l’acumulació de petites narratives que es generen en cada un d’ells converteix l’experiència humana en la simple successió d’anècdotes derivades d’aquests festivals, xiuxiuejos, rumors, lamentacions postreres per no haver assistit al ritual de torn de la nit de torn. Tot plegat dóna la sensació de que el concepte d’història ha estat substituït progressivament pel d’agenda. I el temps, en una infinita graella de quadres multicolors en què assenyalar les escales on hi farà estada la nostra atrafegada existència d’homo festus. És clar que, el dia en què un promotor decideixi molt avispadament que fa falta organitzar un festival dedicat a la quotidianeïtat, un FestiRutina (“4 dies d’accions anodines: sarsueles a la dutxa, tertúl·lies de cigaló,  mercats de merceria, tallers de mots encreuats!”) aquells que trobem a faltar la tranquil·la dissipació de les coses en el seu ordre més tel·lúric no tindrem més remei que comprar-nos l’abonament. El preu: doncs el salari base menys les retencions d’IRPF, és clar.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s