Proposta per a un cinema sense dilemes qualitatius

Càmeracció

Càmeracció

Davant de les darreres disquisicions traumàtiques al voltant del futur del cinematògraf més o menys autòcton i del seu paper incomodant en un context en què el(s) poder(s) sembla tenir la potestat i el registre d’autoria de qualsevol assumpte que discorri a través dels canals de l’imaginari, em permeto rescatar un text trobat en alguna banda, de signatura imprecisa i funcionalitat qüestionable però que considero oportú plantejar en tant que aporta un registre de la qüestió cinematogràfica que es desvetlla immune a la taumatúrgia de la propietat, als traumes de la intencionalitat i, per extensió, els debats judicatoris sobre el que podria considerar-ne nivell qualitatiu. Contra els laberints d’una cinematografia identitària, presentem aquí els rudiments d’un cinema automàtic. Plenament spinozista, que diria aquell.

«El grau zero de la imatge. Considerar la seva existència no només ha garantit (paradoxalment) un nodrit espai de retòrica especulativa, de giragonces teòriques afanyades en detectar-ne el seu rastre per diverses i no sempre afortunades histologies cinematogràfiques. També a empès a un exercici molt més profund, si bé les seves conseqüències no han servit per a engrossir les voluminoses i sovint estèrils disquisicions acadèmiques, fet que, per descomptat, ha impedit que aquest mateix exercici adquirís la “respectabilitat” que sens dubte mereix. Ens referim a quelcom tan simple i alhora tan pervers com entendre la naturalesa intrínseca, autàrquica de la imatge. La seva capacitat de ser-el-que-és, més enllà del que el psicologisme narratiu i l’imaginari sòcio-polític han pretès que sigui. I també, arribats a cert extrem, més enllà fins i tot del que el mateix ull del cineasta (i per descomptat de l’espectador) n’hagi volgut extreure com a veritat essencial. En lingüística s’anomena “grau zero” a aquelles configuracions del llenguatge allunyades del que es coneix com a desviació, és a dir, desproveïdes d’afegits estilístics o intencionalitats protèsiques més enllà del mer registre funcional i comunicatiu. De la mera estructura expositiva del llenguatge. Aquesta destil·lació del fel lingüístic, que va tenir un notable èxit entre les tribus semiòtiques i les gang bangs estructuralistes, ha patit però una sort dispar en el moment en què s’ha volgut aplicar al context de la imatge cinematogràfica. Sens dubte perquè des de sempre el cinema ha estat considerat una forma d’expressió la genètica de la qual arriba, ja des dels seus inicis, empeltada per la memòria d’altres llenguatges: la narrativa seqüencial literària, les tècniques de representació figurativa de la pintura o fins i tot el tractament del temps i de l’espai de les anomenades arts escèniques. Amb tot, no són poques les línies d’anàlisi que s’han esforçat, no només per mantenir viu el debat sobre l’existència d’aquest grau zero, sinó per reivindicar-ne la validesa, fins i tot la inel·luctabilitat quan es tracta d’estudiar la naturalesa de la imatge fílmica entesa com a imatge autònoma, específica. M’atreviria a dir, però, que cap (o al menys cap de les que jo conec) d’aquestes aproximacions s’ha atrevit a arribar fins al moll de l’os, fins a la consideració veritablement problemàtica i fins i tot traumàtica del grau zero de la imatge: aquell en què, anant una passa més enllà de les teoritzacions semiòtiques i lingüístiques, no només espurga del fet imagènic les desviacions estilístiques sinó també les funcions pragmàtiques de la seva estructura convencional. Dit d’una altra manera, explorar el llindar en què la imatge cinematogràfica no només esquiva l’artifici estètic sinó també la intenció comunicativa. Els moments (escassos, no ens enganyem) en què la imatge no té ni la voluntat ni la necessitat de ser altra cosa que el que és: un fulgor, un espasme que es deu tan sols a la seva mateixa potència d’irrupció, a la seva emergència, però no pas a la seva projecció vers l’audiència.

Dit així pot semblar, com a mínim, estrany. Més després de que, por molta rebeldia de saló que s’hagi pogut desplegar, el cinema ha acabat irreversiblement fagocitat per la seva consideració d’art (quan no d’espectacle) de masses. Quin sentit tindria un cinema que no aspira a ser vist? Quin valor té una imatge que no tan sols refusa una expressió artística sinó que ni tan sols fa palesa una intenció comunicativa? Sens dubte, arribats a aquest punt i atenent a la precària situació en què en aquest esquema es trobarien les figures del cineasta i de l’espectador, hom podria optar per la resposta més simple i taxativa: en definitiva això no és cinema. I des d’un cert punt de vista no s’equivocaria. D’alguna manera aquesta forma de bandejar el problema toca tangencialment, sense proposar-s’ho, el nucli dur del mateix problema. Tampoc no ens ha de resultar estrany: sovint les formes en com es neguen certs conflictes, els matissos amb què s’escenifica la seva liquidació duen en ells la reverberació, somorta però encara viva, de l’assumpte que es pretén esquivar. És la curiosa venjança de les situacions abjectes sobre la realitat consensuada: un cop ocultes, amagades, instigades a simular la seva desaparició, sobreviuen en els rictus esforçats per mitjà dels quals se les vol mantenir a distància. Són com l’estel·la d’una infecció que es vol derrotada però que ha deixat innegables efectes secundaris entre la població supervivent. Rastres latents. En el cas del grau zero de la imatge això també s’acompleix: la virulència, l’opulent displicència amb què els hermeneutes, els crítics i els melòmans menyspreuen qualsevol consideració de l’imaginari cinematogràfic com a quelcom independent de les cadències culturals (i en darrer lloc, humanes) és un registre sismològic de primer ordre per a constatar, sense cap mena de dubte, la terrible especificitat d’aquestes imatges. Això sí, el marc en el que proliferen possiblement no pugui ja anomenar-se cinema. Com a molt se’l pot considerar proper, contigu al dispositiu cinematogràfic, a la tekhné nua i mecànica. Les imatges segueixen, efectivament, essent enregistrades. Però el veritable magma del grau zero es troba en aquelles imatges que, si bé són enregistrades, no ho són per ningú ni per a ningú. Impossible? Fantasmagoria saldosa? De cap manera. Una càmera oblidada al terra després d’algun incident que ha obligat a abandonar un rodatge i que segueix, impertorbable, filmant (l’interessant punt de partida, tot i que impostat, de la per altra banda tramposa i grollera Holocausto Caníbal). Un objectiu disposat a l’atzar i deixat a la seva sort en un procés d’acarament de la realitat sense mediacions de cap tipus. Situacions en què la imatge és fruit de la generació i l’evolució automàtica de la realitat: de les seves temporalitats profundes, de la seva fisicitat sense psicologia de cap tipus. Òbviament és difícil que cap de nosaltres hagi tingut l’oportunitat d’arribar a visionar un experiment d’aquestes característiques. En primer lloc perquè no tindria cap mena de presència detectable en els circuits d’exhibició habituals, ni tan sols en els suposadament més arriscats. I en segon lloc perquè convertir-se en espectador d’aquestes imatges impugnaria, de manera immediata, la seva condició de grau zero. La seva naturalesa matricial. La matriu opera incansable en les viranys de la realitat, però resulta sempre invisible. Imperceptible. L’experiència del grau zero de la imatge ens és, en definitiva, vedat. L’única opció de que es pogués produïr aquest acoplament entre imatge i visió seria que el sacrifici recaigués de l’altra banda. És a dir, no pas que la imatge perdés el seu grau zero, sinó que l’ull que l’observa perdés la seva condició humana.»

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s