Dues aproximacions al nihilisme dues

Arena Ex-Nihilo. Graderia d'ombra.

Arena Ex-Nihilo. Graderia d’ombra.

THE END

Caragirat, invertit, cent-vuitanta-grausitzat, amb els ulls a l’esquena, amb el clatell entomant les estomacades que en forma de rauxes i ventades el futur em reserva, duc a terme una darrera inspecció del passat. Una postrema imatge dels fets esdevinguts, un corrent de cel·luloide lliscant vertiginós a no sé quants fotogrames per segon, amalgamant seqüències, entrellaçant plànols i plànols en tots els cromatismes i angles possibles, mentre la banda de so entona parracs de músiques disperses, clavicèmbals i guitarres, violes de roda i òrgans Hammond. Però com que no he entrenat els meus peus per a seguir sol·lícits aquests últims compassos, no me n’adono i ja segueixen caminant en línia recta (a voltes corba, o potser serpentejant, èbria per la pressa encomanada) cap endavant, empenyent vers la llunyania totes i cada una de les figuracions pretèrites que aspirava a contemplar per darrera vegada, mentó sobre les espatlles, en un frenètic i desordenat recolliment. No recomano a ningú aquesta espectral sensació de tenir les pròpies i gairebé oblidades facècies a tocar de mà i veure com esquives aquestes s’allunyen temps enllà, xuclades en la distància, foragitades en part per aquest caminar que ja només pertany als peus, per aquest pedaç de mi mateix que, impàvid, prefereix anar fent via. Arribats a aquest punt, les lleis de la física i del mal estruc dicten finalment la seva sentència, aquest cop transfigurada baix la forma d’un fanal en mal dia situat al bell mig del meu passeig. Irrompent com l’atrezzo d’una grollera comèdia muda, feta a base de trompades i fatídics descuits. Així les coses, doncs, i amb un cop sec, la nuca engegada a fer punyetes, giravoltant sobre sí mateixa com una bombeta encabritada i passada de rosca: passat, present i futur, davants, darreres i eixos de rotació es confonen en un sol moviment erràtic. La circumval·lació d’un cavallet de fira desbocat decora llavors amb sanefes multicolors el final de la pel·lícula i el meu traspàs al més enllà. Fos en negre.

TANTS CAPS, UN BARRET

S’explica que hi hagué un temps en què la vida era ampla, basta com tots els oceans del món solcats una i altra vegada. S’estenia en totes direccions i assolia fins als racons més inhòspits, i aquell o aquella que la posseïen vivien més que qualsevol altre ésser vivent, més que qualsevol generació, més fins i tot que alguns dels planetes que voleiaven damunt dels seus caps. Era una xamba, la vida. Generosa i gairebé infinita. Però no trigaren en treure el cap altres que també la somniaven, que es delien per la seva part d’aquell cabal. I, un rera l’altre, prengueren el pedaç que creien els corresponia. I després d’aquests n’arribaren d’altres, i d’altres, i com un exèrcit de bactèries atretes per la olor a carn fèrtil i a sang en moviment, aviat n’hi hagué una munió, una pandèmia d’humans s’amuntegaren sense ordre ni consens per intentar prendre allò que creien que el viure els tenia reservat. Homes blancs, negres, grocs, rogencs, violacis i fins i tot magenta es clavaren urpes i ullals, s’estomacaren fins al sangtraït per arrabassar tot just un parrac d’aquest magma. Arribaren fins i tot a fundar regnes i imperis a fi d’optimitzar la bestreta i administrar-la; alguns s’enfrontaren a ferro i foc, intentant manllevar allò que no els pertanyia, mentre que d’altres es dedicaren a dilapidar per si mateixos la parcel·la vital que els havia correspost. Però fins i tot la vida, en el seu bonhomiós lliurament, tenia un límit. De mica en mica, el seu abast es feu més restringit. Ja no podia atorgar-se als demés si no era a costa d’empetitir-se, i això suposà la fi de les existències fenomenals, de les longevitats llegendàries. Havent ja menys vida a repartir, i essent més com eren els afavorits, aquests ja no vivien més que un grapat de dècades. La humanitat esdevingué una espècie més banal i supèrflua, amb poc temps per dur a terme grans proeses. Desaparegueren els herois i el seu lloc l’ocuparen buròcrates d’innòcua existència, tan invisibles en el seu trànsit que eren pocs els que podien realment distingir-los d’entre la polseguera dels imperis en decadència. El present es convertí en una tasca anodina, i el futur en una faula que bé podia cabre sota la pellofa d’un pèsol. Però amb tot, la humanitat seguí essent promíscua i famolenca. Seguí endrapant de la vida com si res i multiplicant-se en formes tan atapeïdes que més s’assemblaven ja a eixams o formiguers. I fou llavors quan s’arribà a l’instant fatídic, al punt culminant de tot aquest despropòsit. En un inevitable capgirament de les coses, la vida s’esquinçà. Esgotada, eixarreïda com una mamella dessecada per generacions i generacions de boques insadollables. Es feu ínfima, microscòpica, eixorca després de tan ferotge i tan seguit espoli. El seu alè amb prou feines si podia ja donar prou vida de més com per fer que un dia se succeís a l’altre. La humanitat, per la seva banda, aliena al drama, cresqué i cresqué fins a l’infinit, propagant-se més enllà dels seus límits. Tant se valia si els seus membres amb prou feines arribaven ara a gaudir d’uns minuts de vida. El seu decurs no coneixia ni coneixeria pas cap obstacle, i la turba dels seus actors era fàcilment intercanviable. La mort i la inconsciència els acompanyaven, agafadets de la mà, en el seu ferm pas cap al no-res. I fi.

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s